Marcs i metodologies
Com (i des d’on) fem el que fem?
La Salut Col·lectiva com a trinxera
La salut col·lectiva és un paradigma crític i pràctic que entén la salut no com una propietat individual ni com l’absència de malaltia, sinó com un procés relacional, situat i polític que emergeix de les condicions materials, afectives i simbòliques de la vida en comú.
És, alhora:
- Un marc epistemològic, que parteix de la idea que el patiment no es pot entendre fora dels determinants socials, econòmics, culturals i històrics, i que desplaça el centre des de l’individu cap a les trames de relació, poder i context, reconeixent la pluralitat de sabers.
- Un marc polític que polititza el malestar: no com a experiència individual, sinó com a expressió de les violències estructurals. I, per tant, que apunta a la transformació de les condicions de vida, no a l’adaptació de les persones.
- Una metodologia que es desplega a partir de la producció col·lectiva de coneixement, la centralitat del cos i l’experiència, les pràctiques comunitàries i de suport mutu, la transdiciplinarietat i l’experimentació.
Des d’aquest paradigma, la salut no és un estat estable, ni una norma universal, ni un objectiu individual. Sinó un procés dinàmic, relacional i polític que es produeix en el teixit social i que té a veure amb la capacitat col·lectiva de sostenir la vida.
El cos també és territori i el territori també és cos
Les epistemologies del cos reivindiquen que el coneixement no neix només del cap. Neix d’un cos que viu, pateix, desitja, resisteix i es relaciona. Això qüestiona directament la tradició i la lògica occidental que separa: ment/cos, raó/emoció, objectivitat/experiència. I en la que només alguns cossos (masculins, blancs, cis, capaços, acadèmics) poden produir coneixement “vàlid”.
Per a nosaltres, la cartografia no és una tècnica terapèutica ni artística, sinó una metodologia crítica de producció de coneixement situat, que permet llegir el cos com a lloc on s’inscriuen les relacions de poder, però també les formes de resistència i sosteniment de la vida.
La imaginació política com a potència
Davant la utopia com a somni individualista o actitud escapista, apostem per la producció de possibilitats col·lectives, des de la imginació política com a potència.
En aquest sentit, la nostra aposta no és només pels espais de suport mutu i de producció col·lectiva de coneixement, sinó sobretot per la possibilitat d’assajar altres formes d’habitar el món:
Per la creació de contextos de possibilitat on habitar la vulnerabilitat sigui part de la vida en comú, on el suport mutu no sigui només un discurs sinó una pràctica material, on emergeixin altres formes de cura que desbordin els marcs institucionals existents… En definitiva, on puguin emergir imaginaris no governats per la lògica de la productivitat i el rendiment.