P R E C A R I E T A T I S A L U T M E N T A L
Quan parlem de precarietat, ho fem més enllà d’una concepció de precarietat associada a la manca de recursos econòmics. Especialment des de l’economia feminista, s’ha anat transitant cap a conceptualitzacions més complexes i multidimensionals, incorporant qüestions com la llibertat o el benestar, entre d’altres.
Les xifres en torn a les problemàtiques de salut mental invisibilitzen la relació que hi ha entre la precarietat i el patiment. N’esborren el contingut social. A més, també invisibilitzen l’encreuament amb altres factors com el racisme, el masclisme i el capacitisme, entre d’altres. La manca de dades i de fonts on cercar-les és un dels exemples d’aquesta invisibilització, que dificulta la possibilitat d’elaborar estudis crítics que mostrin les relacions entre fenòmens.
L’informe sobre la situació del dret a l’habitatge, la pobresa energètica i el seu impacte en la salut a Barcelona (2018), demostra com l’habitatge és un dels factors que determinen la salut de les persones. Les dades recollides a l’informe, provenen de persones en risc de perdre el seu habitatge que han consultat la PAH BCN. Pel que fa l’estat de salut autopercebut, un 30% dels homes i un 54,8% de les dones entrevistades declaren que la seva salut és dolenta, enfront del 15,5% i el 22,6% respectivament, indicats per la població general. També observem que el 70% dels homes i el 82,3% de les dones de la mostra presenten problemàtiques de salut mental, enfront del 16,5% en homes i el 20,3% en dones corresponent a la població general de Barcelona.
Altra vegada ens trobem amb la interseccionalitat de factors, que expliquen la xifra global que s’acostuma a utilitzar: el 70% de les persones en situació de pobresa a nivell global són dones.
Al seu torn, l’estudi sobre Desigualtats econòmiques en la salut i la utilització dels serveis sanitaris públics de la població de Catalunya, de l’Observatori del Sistema de Salut i l’AQuAS (2015), constata un empitjorament de la salut mental a Catalunya des de l’inici de la crisi, aguditzat en els aturats de llarga durada. De fet, l’atenció a la salut mental és la que presenta més gradient socioeconòmic, i la taxa d’atur de les persones diagnosticades és del 61,9%, 44,2 punts més elevada que la població general.
F E M I N I T Z A C I Ó D E L E S C U R E S
Segons dades de la Confederació Espanyola de Salut Mental, el perfil de la persona que cuida a un familiar amb problemes de salut mental és una dona de 64 anys. I el cuida aproximadament durant 21 anys, amb una dedicació de 24 hores setmanals de mitjana.
El treball reproductiu, domèstic i de cures és invisible, precari o no remunerat, però té gènere, origen i classe social.
La reforma del 2012 de la Llei de Dependència i la reducció pressupostària en aquest àmbit, afecta especialment a les dones. Segons dades de l’INSOCAT, un 83% de les cures a persones dependents són realitzades per dones enfront el 17% realitzades per homes. L’estudi publicat al 2017 per l’Observatori Dona, Empresa i Economia de la Cambra de Comerç de Barcelona, destaca que les dones treballen el doble d’hores en aquest àmbit per al sosteniment de la societat, i que el PIB de Catalunya augmentaria un 23,4% si s’hi inclogués la quantificació del treball de cures i domèstic.
De les més de 700.000 persones que són treballadores de la llar a l’Estat espanyol, un 90% són dones i més de la meitat són, a més, dones migrades. La migració de les dones dóna lloc a una cadena global de cures, en la que les tasques que deixen de fer en els seus països d’origen, les assumeixen també dones, en la majoria de casos de la mateixa família o dones contractades amb condicions extremadament precàries.
Per altra banda, els sectors professionalment feminitzats, especialment en els serveis bàsics com la salut, l’educació i els serveis socials i de cures, s’han vist afectats per les retallades i la privatització dels últims anys, repercutint així, en una precarització de les condicions de treball, que es veuen directament afectades per la temporalitat i la parcialitat dels contractes.
Per què parlem de feminització de les cures i la necessitat de democratitzar-les? Segons un anàlisi de l’Ateneu Cooperatiu de Catalunya Central, les dones són les cuidadores principals en tots els moments del cicle vital, des del naixement fins a la vellesa; treballen a temps parcial tres vegades més que els homes; la bretxa salarial a Catalunya és del 26%; el 55% de les persones en risc de pobresa són dones. A més, des de la Salut Pública, cada vegada són més els estudis que demostren l’impacte de la sobrecàrrega de cures en la salut. Font: Ateneu Cooperatiu de Catalunya Central.
V I O L È N C I E S I S A L U T M E N T A L
Ser dona és un factor de risc per a ser diagnosticada de problemàtiques de salut mental (més encara si s’és una dona migrada, racialitzada, lesbiana, trans, amb diversitat funcional, etc.) Però no és només que les dones pateixin més i d’una wmanera específica, els tractaments i diagnòstics que reben són diferenciats (el 76% de les persones diagnosticades de TLP són dones) alhora que la psiquiatria descriu certs comportaments associats a la vivència de gènere com a malalties.
La mirada institucional i mèdica invisibilitza la relació directa entre les violències i el patiment, i esborra els efectes que les violències tenen sobre les persones, especialment si aquestes s’han viscut durant la infància. Així, es patologitzen determinats estats que no són més que respostes naturals de l’organisme davant les violències i es naturalitza i perpetua l’heteropatriarcat i els mandats de gènere a través de diagnòstics que converteixen a les persones que han rebut violències en malaltes o boges. No és casual que el diagnòstic psiquiàtric més freqüent en dones sigui el Trastorn d’Estrès Posttraumàtic, o que un 49,2% de les dones amb un diagnòstic psiquiàtric se’ls hi atribueixi, a més, una personalitat inestable.
Alhora, les dones diagnosticades pateixen una doble discriminació que té a veure amb els mandats de gènere i que genera un estigma específic que les inhabilita per a ser mares o treballadores (un 70% de les dones amb problemàtiques de salut mental no té feina).
Font: Confederació Espanyola de Salut Mental
S U Ï C I D I
El suïcidi és una de les causes de mort que més ha augmentat en els darrers anys, especialment entre les persones joves (de 15 a 35 anys), fent que aquesta sigui la primera causa de mort entre les persones d’aquesta franja d’edat a Catalunya, on hi ha un suïcidi juvenil cada 5,2 dies (Mortalitat, Dept. Salut, 2016). Segons la OMS, és el major problema de salut pública d’Europa. Per cada suïcidi consumat, hi ha 20 temptatives de fer-ho, elevant doncs les dades a 16 milions de temptatives a l’any. El fet que socialment el suïcidi sigui un tabú invisibilitza les diferents realitats que hi ha darrere.
A diferència del discurs hegemònic que concep el suïcidi com la conseqüència de trastorns o problemàtiques de salut mental, entenem el suïcidi com un fenomen que malgrat es manifesti individualment, té les seves arrels en aspectes socioeconòmics, culturals i comunitaris. Com la màxima expressió dels malestars que ens travessen, traduïda en la voluntat de posar fi a una vida que ja no val la pena ser viscuda.
El patiment té sempre una dimensió política que ens parla de les desigualtats i les violències estructurals. És així com qualsevol dissidència es torna un factor excloent i generador de malestars i patiment, tal i com posen de manifest les dades proporcionades per LGTBI Health CUNY (2016): un 43% de les persones joves trans han tingut intents de suïcidi.
Les xifres existents posen sobre la taula com d’in-vivibles són algunes vides en el sistema capitalista. És per això que cal atendre la problemàtica com una responsabilitat social col·lectiva, que passa per trencar el tabú i l’estigma entorn al patiment i les seves conseqüències a les vides de les persones. Font: Consell Nacional de Joventut de Catalunya
C O N S U M D E P S I C O F À R M A C S
Les dades generals sobre el consum de fàrmacs són alarmants, des dels antibiòtics i els analgèsics, als psicofàrmacs. Segons dades del 2019, el consum de medicaments a l’Estat Espanyol és un 50% superior a la mitjana europea. En el cas dels psicofàrmacs, és el primer país del món consumidor d’hipnosedants, i el segon consumidor d’antidepressius, després dels Estats Units. En aquest cas, ser dona també implica una doble opressió: Les dones consumeixen gairebé el doble de psicofàrmacs que els homes: un 27% davant un 16%.
El nombre de trastorns mentals s’ha duplicat en 60 anys: de 106 trastorns categoritzats el 1952, a 216 l’any 2013. Això posa de manifest la sobrediagnosticació de trastorns mentals lleus i moderats, on s’interpreten els malestars quotidians com a patològics.
La sobrediagnosticació i el sobretractament s’ha notat sobretot en el trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH), on el consum de medicació en infants i joves amb TDAH a l’Estat Espanyol s’ha multiplicat per 30 en la última dècada. És evident doncs, que l’afany de medicalitzar la vida té a veure amb el mandat de ser persones productives i els interessos econòmics de les farmacèutiques. Segons les dades facilitades pel Ministeri de Sanitat, el laboratori Janssen (del grup Johnson & Johnson) va facturar a l’Estat Espanyol prop de 132 milions d’euros entre el 2011 i el 2013 només amb Concerta, medicament per tractar el TDAH.
Ens trobem immerses en un model centrat en la malaltia que explica els orígens d’aquesta en els desajustos bioquimics de les persones, i que, per tant, proposa solucions que tenen a veure amb el consum de fàrmacs. Així, l’augment del consum de psicofàrmacs en els darrers anys, perpetua l’alienació i la individualització en relació al patiment, alhora que patologitza la vida.
Es torna imprescindible, doncs, canviar la perspectiva d’anàlisi a l’hora d’entendre el patiment humà, posant el focus en la societat en la que vivim i tots els seus mecanismes de dominació, trencant amb la lògica patologitzadora centrada en l’individu. Font: Salut entre totes, Crític.