Les cures i la Salut Mental des de la perspectiva de la complexitat

Entiendo la locura como aislamiento, no como el fallo de un equilibrio químico que nadie ha conseguido jamás demostrar. Cada vez hay más gente jodida de la cabeza porque cada vez estamos más inmersos en una suerte de canibalismo social. Acabar recluido dentro de tu propia cabeza o atado a una cama de hospital con correas no es un fracaso de esta u aquella persona, es el fracaso de la propia sociedad y de las disciplinas de las que esta se ha dotado para gestionar tanto el sufrimiento psíquico como la diferencia.

Marta Plaza, 2018

La possibilitat de pensar la salut i la salut mental des de la complexitat permet desbordar les fronteres del camp específic de la salut mental, i transcendir els espais de debat especialitzat. Permet, alhora, aprofundir en torn al sosteniment de la vida, en un context de col·lapse mundial, de destrucció dels llaços comunitaris i, en definitiva, de tancament, exclusió i violència en nom del bé comú i la salut pública.

D’acord amb Joana Moncrieff (2014), el doble objectiu d’augmentar el consum i controlar als expulsats de la redistribució de la riquesa es reforça per les nocions modernes i individualistes del binomi salut/malaltia, i en aquest sentit, el concepte de malaltia mental és útil en tant que proporciona una justificació convenientment elàstica per al control i confinament que complementa el sistema de justícia penal: Una vegada que algú ha estat etiquetat com a malalt i necessita tractament, casi qualsevol intervenció pot ser justificada. “Des del moment en que el comportament estrany, inquietant i ocasionalment pertorbador al que anomenem malaltia mental s’atribueix a una malaltia al cervell, els seus orígens i significats ja no han de ser entesos. Simplement corregits amb medicaments, teràpia o electró-convulsions.” (Moncrieff, 2014:2).

És en aquest sentit que, d’acord amb Correa i Martínez (2017), el patiment apareix com una cruïlla que ens mou a l’obertura d’horitzons, al qüestionament, a la desorientació… El patiment apareix com una sorpresa que permet “reprendre la malaltia com una espècie de fet bio-social total, en el que es condensa la complexitat del que som: des de la nostra anatomia i fisiologia, fins a la corporeïtzació (embodiement) de l’economia política” (2017:268). I apareix també, d’acord amb López Petit (2014) com una malaltia que acusa la societat de ser opressiva, descarnada i injusta, un estar malament que es manifesta en una multitud de malalties indefinides i generalitzades.

Des d’aquesta mirada, la incertesa com a via de coneixement és una aposta que, a través de la mirada etnogràfica, “permet comprendre com es constitueixen la normalitat o la normativitat i els seus oposats – allò patològic, desviat…- en el joc social”. (2017:269). Així, la Salut Col·lectiva es conforma com “un camp interdisciplinari d’abordatge dels problemes estructurals i individuals relatius a la salut (Correa i Martínez, 2017:270).

En aquest sentit, José Leal (2016) es refereix a la clínica del desamparo per a descriure un context on les crisis econòmiques i els modes insuficients de protecció són l’origen de l’aparició de simptomatologies vinculades estretament a qüestions socials, que col·lapsen les diferents institucions d’atenció: salut, serveis socials, protecció a la infància, serveis especialitzats, justícia juvenil….

Aquestes, configuren no tant una determinada psicopatologia, sinó una forma d’estar al món marcada pel patiment, la carència i la dificultat per a desenvolupar vides dignes en igualtat de condicions. I són situacions davant les quals en moltes ocasions –  agafant prestada l’anècdota de la psiquiatra Marta Carmona – el professional respon des del “explico no es mi problema”. L’autor (2018) problematitza l’increment de la precarietat en un alt nombre de persones com a conseqüència de fragilitats originàries procedents d’experiències traumàtiques precoces, injustícies de la quotidianitat, problemes de salut, pèrdua de feina, etc. Vides en les que ha faltat la cura entesa com el conjunt de suports imprescindibles per a fer front a la carència originària amb la que tot ésser humà neix, o en les que aquests desencadenants han anat apareixent en diversos moments de la vida. L’atenció al patiment està, d’acord amb l’autor “cada vez implicada en la atención a persones que podrían considerarse supervivientes de diversas intemperies, desamparos y desahucios. […] Muy frecuentemente, lo que se ha producido es el abandono de la función de ser protegido cuando se necesita” (2018:600). És en aquest sentit que Leal (2018) planteja les cures com a fonament per una vida en comú en igualtat i, alhora, com el patiment de diferent signe associat a les condicions de vida o a desigualtat, no pot ser llegit des d’una lògica específica, idea que ens remet de nou a la idea de complexitat.

Si pensar la SM des de la complexitat implica obrir-se a les narratives, relats i significacions construïdes des dels sabers profans i des de la mirada lateral, aquest exercici ens condueix a pensar, també des de la complexitat, les cures i l’atenció social. Des de la necessitat de “universalizar las obligaciones del cuidado desde la convicción de que cuidar, asistir, ayudar, etc. son actitudes y tareas que nos obligan a todos, que se sostienen en lo humano y lo refuerzan y generan confianza. Así entendido, el cuida­do refuerza la igualdad como uno de los valores cívicos y, a la vez, el convencimiento de que el individuo no puede concebirse al margen de la comunidad” (Leal, 2018:593).

En aquest sentit, existeixen multitud d’experiències que encarnen noves maneres de fer-se càrrec col·lectivament de la vulnerabilitat humana. Aquestes discorren en diferents registres (transformacions del marc públic, propostes que donen resposta a les violències de les institucions, pràctiques i propostes nascudes des del moviment d’usuaris i ex-usuaris de la psiquiatria i els Moviments Socials…) que possibiliten espais de trobada per a l’assaig de noves estratègies d’organització social de les cures o, dit d’una altre manera, estratègies per a fer sostenible la vida fora dels marcs de la institució.

L’experiència de les cases de crisi, per exemple, suposa una riquesa important de propostes d’atenció al patiment, centrades en recuperacions possibles més enllà dels diagnòstics i els tractaments convencionals. Propostes que apareixen en front de la obstinació de la psiquiatria per a fer que les persones funcionin dins d’una subjectivitat determinada o, quan no ho fan, a ubicar-les a llarg termini o de forma permanent en plantes psiquiàtriques a pesar de l’evidència de que moltes persones abandonen les plantes de psiquiatria més danyades de com hi van arribar. L’element central de l’experiència de les cases de crisi té a veure, sobretot, amb l’eliminació del relat exogen imposat sobre les experiències dels subjectes, així com amb l’important paper desenvolupat per les persones no-professionals en l’acompanyament dels pacients. Així, la responsabilitat d’elaborar significats, narratives i itineraris de recuperació es trasllada des de la tutela de les institucions psiquiàtriques, als propis subjectes. D’acord amb Martínez i Correa (2017), “la Salud Mental Colectiva no puede pensarse con sujetos capturados en una identificación burocrática del saber; sujetos sujetados a una trama relacional que les impide producir y reproducir su propia salud o dialogar sobre su propio proceso de rescate.”

Alhora, les aportacions des de la psiquiatria transcultural, la psiquiatria intercultural, l’antropologia de la salut o l’antropologia mèdica, han permès incorporar qüestions relatives a les diferents maneres d’expressar culturalment el malestar. Aquestes mirades resulten crucials per a entendre no només el fet que cada cultura té modes diferents d’expressar el seu malestar, o que determinats malestars poden llegir-se com a somatitzacions d’una determinada cultura. Permeten entendre com, a més, cada societat compta amb la seva pròpia significació cultural que dona sentit a l’experiència alhora que la modela.

En definitiva, la concepció de la problemàtica patiment/atenció com una emergència no solucionable – en un sentit ètic – a nivell estatal, situa els models d’auto-atenció i d’autogestió col·lectiva de la salut i la salut mental en una alternativa embrionària d’altres modes d’organitzar socialment les cures. Una alternativa que es nodreix de les aportacions fetes des del marc de l’activisme en salut mental (Chamberlin, 1978), la neurodivergència o la diversitat funcional (Hedva, 2016), entre d’altres. I que es nodreix també de les aportacions fetes des del camp de les ciències socials, en el que la preocupació per les cures pren força en les darreres dècades de la ma del feminisme. Concretament, des del camp de l’economia feminista, les idees d’interdependència (Pérez Orozco, 2015), producció de subjectivitat (Carrasco, 2011) i reproducció social (Federicci, 2010) permeten repensar la invisibilitat, la precarització i la feminització del treball reproductiu i de cures, alhora que orienten propostes que conclouen amb la sostenibilitat de la vida al centre, en confrontació amb l’ideal antropocèntric i androcèntric d’autosuficiència.

En definitiva, totes aquestes aportacions plantegen preguntes que ens condueixen, per força, a repensar les pròpies idees sobre el benestar i la dignitat, fundades sobre el dualisme cartesià, i que pivoten entorn a una idea de benestar entès des de la seva concepció blanca, rica i normativa, que implica una negació de la vulnerabilitat. Però sabem, d’acord amb Solé i Pie que “la vida no está garantizada de antemano. Existen una serie de condiciones previas necesarias para que esta pueda emerger y sostenerse, revelando así el carácter político del vivir humano” (2018:7).

El repte és, doncs, construir contextos que possibilitin el desenvolupament de la dignitat i el benestar. Contextos que necessiten d’una reciprocitat comunitària que permeti pressuposar la interdependència i, per tant, fer-se càrrec de realitats aparentment llunyanes. Una reciprocitat que, d’acord amb Martínez i Correa, permeti als subjectes “producir y reproducir su propia salud o dialogar sobre su propio proceso de rescate” (Martínez i Correa, 2017:9). I, en darrer lloc, una reciprocitat que -d’acord amb Deligny (2015:29)-, revela i dota d’existència a l’altre.

Paradoxalment, fer la vida sostenible passa per reconèixer la insostenibilitat de la vida: dels ritmes de vida i treball, de la cultura de la productivitat i l’auto-explotació, de les violències naturalitzades… Per reconèixer que som, estructuralment, subjectes carents i vulnerables, en els que les biografies marcades pel desemparament i la injustícia impacten en el cos i la psique, construint subjectivitats oprimides.

La salut, en definitiva, és un procés que no es dona en soledat, ni depèn de certs professionals o de la teràpia exclusivament, és un procés que necessita donar-se en contacte amb els altres. I és en aquest sentit que un abordatge ètic de la salut i la salut mental té a veure, per força, amb la dissolució de les dicotomies (sa/malalt, normal/patològic…) que permet entendre la salut no com un estat de complert benestar, sinó com un procés cíclic i quotidià. Amb la ruptura amb la idea de que la salut i el patiment són qüestions sanitàries, i el convenciment de que construir Salut Mental Col·lectiva és construir contextos i espais generadors de benestar, condicions que permetin el desenvolupament de la dignitat. I en aquest exercici de pensar les cures des de la complexitat i la interdisciplinarietat, es tornen rellevant les aportacions dels GAM i les cases de crisi, l’epistemologia de l’ètica de les cures de Gilligan i de l’economia feminista, però també els processos d’autoorganització popular com el grup de suport a Daniel Wagman, l’okupació de la facultat de filosofia de la UNAM per part de les estudiants o les reflexions i pràctiques dels sindicats i organitzacions de cuidadores com Las Kellys, Sindillar o el Sindicat de Cuidadores Sense Papers.

Espais des dels que es pot seguir pensant la contradicció capital-treball des el prisma de la contradicció capital-vida. Des d’on es pot seguir pensant la necessitat reconstruir el significat del patiment i les crisis des de la trobada amb la comunitat. D’una comunitat que ha de ser també reconstruïda des de la lògica de la reciprocitat comunitària, i que és essencial per a seguir avançant en el camí de l’autogestió de la salut i la salut mental. I, en darrera instància, des d’on es pot seguir pensant el territori de les cures com un territori en crisi permanent, que imposa una pregunta simple i radical a la vegada, per a la qual és impossible trobar respostes tancades i individuals: Com es sosté la vida humana en condicions dignes de ser viscuda?

BIBLIOGRAFIA

Martínez, A. i Correa, M. (2017). Un saber menos dado: nuevos posicionamientos en el camp de la salud mental colectiva. Salud Colectiva, 13 (2). Universidad Nacional de Lanús. Recuperat a: https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/6554445.pdf

Leal, J. (2016). El sujeto a la intemperie: reflexiones para una clínica del desamparo. Confe­rencia inaugural de las XV Jornadas de la Asociación Castellano-Leonesa de Salud Mental: Dilemas y desafíos para una clínica del desamparo.

Leal, J. (2018). Los cuidados en el marco de una ciutadania inclusiva.

Moncrieff, J. (2014). Lo psicológico es político.

Solé, J. i Pié, A. (2018). Políticas del sufrimiento y la vulnerabilidad. Barcelona: Icaria.

Asociación Madrileña de Salud Mental. (2018). Perspectivas en cuidados en salud mental. XI Congreso de la AMSM. [Vídeo]. Recuperat de: https://www.youtube.com/watch?v=R28-5sw6Ik8&feature=emb_title